Lectura de relats del llibre "El poble dels homes tristos" d'Andreu Gabriel Tomàs.

Event: 6/1/2012

Lectura de relats del llibre El poble dels homes tristos, publicat a la col·lecció "La gent del Llamp"
per Cossetània Edicions l'any 2011.


Cicle En Veu Alta 2011-2012

 
Dimarts 17 de gener, 19.30 h.
Amb les veus de Dolors Esquerda, Montserrat Auqué i Dolors Juanpere.
Direcció: Dolors Juanpere.






Relats de la lectura:

Teoria i pràctica
Aprenentatge
John Huston
El poble dels homes tristos
L'enginy
Carta de comiat



 

Sinopsi


El poble dels homes tristos és un recull de relats sobre persones que actuen sense fer res, que ploren sense tenir cap motiu per plorar, que caminen sense arribar enlloc. Més enllà d’això, no hi ha gaire res més. Tan sols migdiades que deixen la boca pastosa, nits berlineses, padrines i nétes i balancins, sopars d’antics esportistes, trajectes interromputs, desgràcies indiferents, suïcidis frustrats, fills que no vindran, casetes al camp, creixements invertits, pobles de fracassats feliços, papallones a la panxa, biografies des del bany i finals previsibles.



El poble dels hom tristos, el seu primer recull de contes, Andreu Gabriel Tomàs descriu de manera precisa i convincent les esquerdes no sempre evidents que travessen els seus personatges. Relats sovint de caire generacional que furguen en la fragilitat del que semblava sòlid, en la falsa sensació d’escalfor i complicitat que es troba en una taula al voltant d’unes cerveses, en la mala consciència dels fills de la classe mitja, en les turbulències que empenyen per sota d’una vida  aparentment plàcida. 

 

Un exercici amb voluntat d’estil que intercala i accentua cadascuna de les narracions amb un microrelat. Peces iròniques a estones, doctes de vegades, gairebé sempre suggeridores.

Amb aquest primer recull es dóna a conèixer un escriptor al voltant dels trenta que ha estat capaç de donar forma a algunes de les alegries i moltes de les angoixes, pors i misèries d’una generació abocada i obsessionada en totes i cadascuna de les inconsistències del jo. 



Andreu Gabriel Tomàs (Barcelona 1981) és llicenciat en Periodisme i Teoria  de la Literatura i Literatura Comparada. Ha col·laborat en diversos projectes editorials impulsats per institucions culturals (Fundació Antoni Tàpias, Museu d’Història de Barcelona, Institut d’Estudis Catalans i l’editorial Avena) i ha publicat articles en revistes com Serra d’Or o Formats. També ha tingut cura de les edicions de Focs follets, de Marià Aguiló, i de Contes d’un filòsof i Contes de glòria i infern, de Diego Ruiz.






 

Fragment inicial del relat El poble dels homes tristos:


Vaig punxar la roda de la bicicleta a l’entrada d’un poble petit, al mig del
desert. Tenia una cambra de recanvi i un inflador, però vaig voler apropar-me
al poblat: necessitava una ombra per fer la feina. El poble era de pel·lícula,
semblava abandonat i, amb tota aquella llum, feia por. Suposo que quan vaig
decidir emprendre el viatge va ser per trobar-me amb coses com aquella.
La benzinera era un dels primers establiments amb què et topaves, així
que vaig refugiar-me del sol sota la seva coberta. En un racó tenien una bomba
d’aire de peu, molt millor que la meva, i, al costat, una mànega d’aigua. L’aixeta
anava dura, però vaig aconseguir obrir-la abans de fer-me mal de debò a la
mà. L’aigua primer va sortir bullint i la vaig haver d’escopir. Després, millor.
Quan estava girant la bicicleta al costat de l’inflador, vaig sentir la campaneta
d’una porta de l’altra banda del carrer. Un home de la meva edat se
m’apropava. El vaig saludar de lluny amb un somriure i un gest amb la mà.
Em va tranquil·litzar que respongués, ja des del mig de la calçada ampla, amb
un altre somriure.
—Tot bé?
—Sí. Res d’important. Una roda punxada. No he vist ningú i he agafat
aigua. Ara anava a utilitzar la bomba d’aire. Sap si he de parlar amb algú,
abans?
—Cap problema, amic. Aquí només cobrem la benzina. Els ciclistes els
tractem bé.
—Encara sort —vaig respondre rient. —I encara sort que l’he trobat.
M’estava morint de calor.
—Sí, ara ja no es pot sortir de casa. O del bar. Fins i tot aquí a la gasolinera,
a l’ombra, fa massa calor. Jo de vostè deixaria les coses aquí i entraria al
bar a refrescar-me, tenim aire condicionat i bona cervesa.
—No, no pateixi, vull enllestir això ràpid, ara que ja he mig començat.
—Com vulgui. Jo me n’hi torno. Allà hi som tots.
—Moltes gràcies… —vaig fer una pausa i, sense voler, per inèrcia, vaig
haver de seguir—, potser m’hi passo ara quan acabi això…
L’home va somriure.
—Ho sabia.
Va tornar-se’n. La porta dringà de nou i jo vaig poder acabar de canviar
la cambra de la roda. Ho vaig fer amb tota la tranquil·litat i lentitud que vaig
poder, però al final em vaig passar l’avantbraç pel front i vaig comprovar que
estava xop de suor. La cervesa era una bona idea.
La porta i les finestres del bar eren de vidre, però tenien les persianes abaixades.
Vaig deixar la bicicleta, ja arreglada, a la paret del costat.

 
 



 

6/1/2012 a les 10:30h, 
 (0)
 
 
 
No hi ha comentaris

 
Ha d'estar registrat per a poder comentar els articles. Si ja te un compte creat accedeixi a aquest per a poder comentar.