Joan Maragall, poesia

Lectura de poemes de Joan Maragall, coincidint amb el 150é aniversari del seu naixement.
 
 
Poemes: "L'oda infinita", fragments de "El comte Arnau"  "Haidé"  i "Nausica";  “Solellada”, "Excelsior",  i "Vistes al Mar".
 
 
Amb les veus de Dolors Esquerda, Montserrat Auqué, Dolors Juanpere i Jordi Francesch.  Direcció: Dolors Juanpere.
 
Adaptació musical de “Vistes al mar” d'Eduard Toldrà (música inspirada en els poemes de Maragall):  Xavier Pié, saxo soprano.  


 



 

Joan Maragall (1860 – 1911) poeta de la “paraula viva” i periodista d'opinió. Ciutadà culte de la Barcelona del tombant de segle XIX-XX, va traduir Goethe, Nietzsche i Novalis. Escriu entre la tradició romàntica de la Renaixença i els noucentistes de la Mancomunitat. És el primer que fa poesia en el català de Barcelona, amb naturalitat. Modern, més que no pas pels motius, per la manera de tractar-los en la seva obra, per la reflexió sobre el llenguatge, i pel seu rerafons filosòfic i religiós. Entre l'Adéu Espanya!” i L'Iberisme, la seva influència és sempre vigent a Catalunya de forma més o menys visible.
 
La seva obra poètica, força coneguda, és relativament minça si la comparem amb la producció en prosa, amb més de 450 textos, entre articles, assaigs, discursos, semblances biogràfiques i pròlegs. La seva correspondència, extensíssima, té un interès que supera de molt el purament anecdòtic o biogràfic.


Fragment del poema  "Nausica"


 
La seva campanya periodística de 1892-93 és un dels factors bàsics en l'aparició del Modernisme. En aquest interval de temps visqué en un estat d'exacerbada febre ideològica: rebutjà tota tradició, defensà l'aventurisme intel·lectual i professà un aristocratisme anarquitzant i nietzscheà. És l'actitud expressada en poemes com Paternal i Excelsior, del seu llibre Poesies (1895), que s'obre amb L'oda infinita (1888), on Maragall exposa una doctrina poètica a la qual restà fidel sempre més.
 
La seva concepció de la poesia, exposada en l'Elogi de la paraula (1903, ampliada en l'Elogi de la poesia, 1909), revela una posició militant contra l'esteticisme i el cosmopolitisme tant d'una certa tendència modernista com del naixent Noucentisme.
 
A partir del 1906 es produí en ell un altre canvi de direcció, que esdevingué més obvi arran de la crisi de la Setmana Tràgica, davant la qual -i gairebé sol entre els intel·lectuals- reaccionà insistint en la part de greu responsabilitat que hi pertocava a la burgesia catalana .La nova actitud és reflectida en els poemes del seu darrer llibre, Seqüències (1911), sota la forma del retorn a un to d'exaltació vitalista, a un individualisme agressiu, en aquest llibre publicà l'Oda nova a Barcelona i el famós Cant espiritual.
 

Lectura de la poesia de Joan Maragall:

 
 

17/11/2010 a les 13:15h, 
 (0)
 
 
 
No hi ha comentaris

 
Ha d'estar registrat per a poder comentar els articles. Si ja te un compte creat accedeixi a aquest per a poder comentar.