"No tenir una rosa a la ma..."

No tenir una rosa a la ma...
 

Joan Abelló Juanpere
 

 
 


 
 
No tenir una rosa a la ma és un suplici difícil d’aguantar! Aquest rodolí maldestre, un pèl carrincló, i que sembla fet a mida per a una campanya d’un Sant Jordi que es preveu -en el moment que s’escriuen aquestes ratlles- empès per aires d’abstinència generalitzada, per fugida pasqual vacacional, era la cita d’un fals poeta medieval, utilitzat en una impostació literària, creada en temps difícils, els darrers del franquisme, per qui fou un gran historiador nacional i el seu entorn d’amistats literàries, entre qui es comptaven també artistes plàstics. L’historiador Pere Anguera i l’artista Salvador Juanpere, i els qui els acompanyàvem, rèiem les gràcies d’aquest poeta fictici sense saber que moltes de les seves dites formarien part de l’imaginari d’aquell període i es convertirien en memòria perenne i recurrent, malgrat elles mateixes.



 



 
Això que s’ha celebrar aquest dies al Centre de Lectura de Reus és un col·loqui internacional per tal de lloar la sòlida obra literària d’aquest historiador traspassat, prematurament, ara fa un any i escaig i en plena època creativa. I qui millor que un artista plàstic, ben proper a l’historiador, per a combinar l’homenatge amb una mostra ben explícita d’aquestes afinitats més que electives. L’espai és el mateix que utilitzà Pau Gargallo en el llunyà 1934, i en aquella ocasió el genial artista del ferro colat hi va deixar els ossos, fulminat. Des d’aleshores tot creatiu que l’ha ocupada sospira perquè no s’esdevingui una semblant avinentesa, i l’escultor Juanpere, que fa dècades que li va donar llustre i glòria, vacunat d’aquestes dèries, allí mateix ha volgut retre homenatge al mestre i historiador amb una mostra d’obra pròpia i comissariada per ell mateix, i que ha titulat "Pensión Bahía", nom de l’espai bohemi, per a no dir rònec i incòmode, que els va acollir ben a prop de l’Ateneu Barcelonès, en la seva primerenca època d’estudiants al cap i casal. El professor Anguera, a força d’empenyorar obra a l’escultor. que ben voluntàriament es prestava a aquests continus manlleus, es va convertir en un dels seus més importants col·leccionistes i d’aquesta manera "Pensión Bahía" ofereix una breu -però representativa- antològica del llorejat escultor. Obra de petit format, i que alterna diversos suports, des dels més efímers -papers i brancatge del Camp, en un elogi sense embuts a l’Arte Povera- als més sòlids i acreditats en el difícil art de la representació tridimensional, marbre, pedra i metalls diversos.
 

No satisfet amb aquesta instal·lació, Salvador Juanpere presenta simultàniament, durant tot el mes d’abril, una altra antològica, aquesta vegada a Barcelona, a la Galeria Alejandro Sales.



 
 




Si la primera tenia un caràcter íntim i laudatori a l’amic desaparegut, aquesta és un repàs professional d’obra recent, i d’alguna d’inèdita, produïda durant el ben just estrenar segle. "Berufung" en catala, ’crida’ o ’vocació’- és un testimoni del trajecte executat des de la gran antològica "Gli strumenti dell’arte", realitzada el 2006 a l’Espai Volart de la seu de la Fundació Vila Casas a Barcelona, llavors amb un títol manllevat al poeta Giacomo Leopardi. Un homenatge que retorna, en aquesta ocasió, i ara s’amplia als propis déus domèstics, a Joseph Beuys, a Lucio Fontanaa, Brancusi, Oteiza. Bernini... I sota aquest alt padrinatge veiem representats, en blanc immaculat, els estris de l’ofici (Gli strumenti dell’arte, 2006), al propi ofici (Escultura i Llenguatge, 2010), i les seves constel·lacions (Sculptor Constellation, 2009,2010), la religió apresa d’infant a través de les rondalles del Nou i Vell Testament (Les pedres de David, Berufung, 2011), sobretot els pares (Schneefall – Retrat dels pares, I i II, 2010), cada vegada més venerables i ancians, representats amb els fruits saborosos d’aquelles terres meridionals (llimones, ametlles, mandarines, olives i avellanes) que en dies més i més llunyans varen plantar amb les pròpies mans i que a través de la propietat d’una exigua llenca de terra ens lliguen, a partir de la civilització i pastura humana, a l’existència terrestre. Parlar de Salvador Juanpere és parlar d’art i poesia manllevada, des de Gabriel Ferrater i Xavier Amorós a Giacomo Leopardi i Cesare Pavese, en una flagrant i progressiva deriva italiana, tan ben compartida com preuada,
 
 
jabello@eina.edu
26/04/2011
REVISTA El temps 
17/5/2011 a les 15:33h, 
 (0)
 
 
 
No hi ha comentaris

 
Ha d'estar registrat per a poder comentar els articles. Si ja te un compte creat accedeixi a aquest per a poder comentar.