Bigas Luna, un senyor amb classe

Reus digital, abril 2013



Bigas Luna, un senyor amb classe.


 
 
 


 
Vaig conèixer personalment a Bigas Luna els primers mesos de 2000 quan a través del contacte del fotògraf Josep Borrell Garciapons es va oferir per col·laborar amb Reus i ampliar l’oferta cultural de la ciutat, incorporant-hi el món audiovisual, i de retruc, el cinema. Mesos més tard ens va convidar al seu mas de la Riera i ens va rebre de manera entranyable com feia normalment amb els seus convidats: fent petar quatre trons, quatre coets, coincidint amb l’arribada.


 
Des de llavors el seu tracte i afabilitat ens ha resultat exquisit. Bigas era un gentleman, una persona amb classe, amic dels seus amics, compromès, defensor d’una visió laica i intel·lectual de la vida. Com a creador defensava sovint apostes que s’allunyaven expressament de les monòtones i estereotipades convencions que dominen l’actual oferta cultural. Com a persona era un gran conversador, dialogant, respectuós amb tothom. Dominava com el millor el context en el qual es movia i podia mostrar-se alhora transgressor i ésser políticament correcte.
 

Ell s’estimava Reus i el Camp de Tarragona, li agradava comparar Reus, Tarragona, Valls, el Priorat, les terres de l’Ebre amb la Califòrnia catalana. Per això va ser fàcil engegar i compartir projectes cinematogràfics amb ell, fets   des de l’entusiasme, contraposats als pressupostos desorbitats que la indústria del cinema necessita.

 
Havia pensat sovint en comprar-se una casa a Reus, on deia que “s’hi podia trobar de tot”. Va col·laborar l’any 2000 amb el Centre de Lectura en el cicle d’art contemporani “Desig” de la sala Fortuny que dirigia Ester Ferrando, uns treballs que giraven al voltant de la simbologia de la maternitat, la llet i l’alletament (les “lactatios”). La instal·lació estava formava dotze dibuixos de lactants i dotze porrons plens de llet.
 

 



Va venir a Reus, l’any 2001, a La Palma, ha presentar amb la col·laboració d’Andreu Buenafuente i la gent de El Terrat, la pel·lícula Son de mar, filmada a partir la novel·la de Manuel Vicent, una projecció que va comptar amb la presència de Leonor Watling i Jordi Mollà i que va omplir el recinte, a l’aire lliure. Uns mesos abans havia participat en el Calendari 1999+1 que va realitzar Josep Borrell i en el qual hi havia propostes de Andreu Buenafuente, Aureli Ruiz, Manel Llauradó, Marcel Pey, Carles Santos, Mariaelena Roqué, Quim Font, Dolors Juanpere, Rafel Bartolozzi, Josep Sala i Rufino Mesa.  Bigas va fer la proposta del mes de juny de 2000, amb una de les seves recurrents “lactatios”.
 

Amb la coordinació de Catalina Pons va instal·lar a Reus un taller de creativitat audiovisual. el “Taller Bigas Luna Reus” (TBL), amb la voluntat de traspassar els seus coneixements a gent jove, a nous creadors. Ell taller es va situar a La Palma del 2002 al 2005 i va gaudir d’un èxit i requesta espectacular. Cada any hi participaven vint-i-quatre joves del Camp de Tarragona i de tota Espanya però la demanda va arribar ha ser de vuit-cents sol·licitants. Anys més tard  va ampliar el Taller Bigas Luna a Saragossa. Li agradava ensenyar a editar, a interpretar la llum, a veure amb un cop d’ull el millor enquadrament. Bigas tenia un do innat, captava de manera instintiva la millor presa, la millor imatge. Podríem dir que els seus ulls eren com un objectiu perfecte.
 

Cada any portava al taller a professionals de la fotografia, de la imatge o del cinema. De padrina dels seus cursos vam tenir a Aitana Sánchez Gijón i  Leonor Watling.

 
També va voler donar suport al Festival Europeu de Curtmetratges de Reus  i per això va decidir crear un premi, que personalment lliurava cada any. L’objecte que donava era una pedra, la imatge que també definia els seus tallers de cinema a Reus i que “ens identificava amb el nostre caràcter mediterrani”.
 

Bigas, quan va poder i els seus productors cinematogràfics li permetien, va voler rodar algunes pel·lícules a casa nostra. Primer “La teta i la lluna” (1994), que va localitzar, sobretot, a Valls, Torredembarra, Creixell, i també a  l’hospital de Sant Joan de Reus. L’any 2006 va voler recrear el món de les noies de barri a “Yo soy la Juani” situant l’acció principal a Bonavista i per extensió a Reus: al pont del Barri Gaudí, a la plaça del Teatre, al Teatre Bartrina on Verònica Echegi assistia a un càsting idealitzat per un munt de “juanis”, a un mas abandonat a la sortida de Bellisens,... i ho va voler fer comptant amb tota la penya “dels tunnings”, els  quals assistien amb els seus flamants vehicles, bocabadats, a l’enregistrament dels videoclips que configuraven el film.

 
Aquest darrers mesos Bigas pensava en localitzar a Tarragona, a la Platja Llarga i a les Palmeres la nova producció: l’adaptació de “Mecanoscrit del segon origen” de Manuel de Pedrolo. Un projecte ara avortat i que s’espera es pugui replantejar de cara a un futur sense ell.

 
Vaig poder retrobar-me amb Bigas al concert que Ute Lemper va fer al Teatre Fortuny el 5 de maig de 2012, unes setmanes abans que se li diagnostiqués la funesta malaltia que l’ha portat a la mort aquest 6 d’abril. Una mort que va assumir amb dignitat i com un senyor, discretament, allunyant-la per voluntat pròpia de cerimònies i actes públics.

 
Anem perdent llençolets, sense ell tots plegats serem una mica més orfes. Bigas Luna és un personatge irrepetible. El recordem i el recordarem.
 
 
 
 Xavier Filella Fargas
President del Centre de Lectura.
14/5/2013 a les 06:38h, 
 (0)
 
 
 
No hi ha comentaris

 
Ha d'estar registrat per a poder comentar els articles. Si ja te un compte creat accedeixi a aquest per a poder comentar.