Lluís Foix al Centre de Lectura de Reus

Lluís Foix, al Centre de Lectura de Reus
 
 
Joan Marc Salvat, reusdigital.cat, 14 d’octubre 2013
 
 

 
 
Lluís Foix: 'On has nascut no et fa millor, però sí singular'
 
Entrevista al periodista i exdirector de 'La Vanguardia', que presenta 'La marinada sempre arriba'
 

Sempre serà el Lluís Foix (Rocafort de Vallbona, 1943) de 'La Vanguardia'. Es fa difícil imaginar-lo d'una altra manera: periodista, director, director adjunt i sotsdirector de 'La Vanguardia' en diverses etapes des del 1982; i enviat especial en més de vuitanta països, a més de les corresponsalies a Londres i Washington. Però a l'entrevista concedida a Reusdigital, la conversa amb Foix s'enfila més enllà, a la terra que l'ha vist créixer, a la Vall del Corb, a l'Urgell. El motiu? La seva infància novel·lada a 'La marinada sempre arriba', que edita el Grup 62 i presentada al Centre de Lectura de Reus.
 
 
Sobta que, després d'haver visitat una vuitantena de països com a enviat especial o corresponsal, s'hagi decidit a començar a escriure per casa seva.
 
Sí. Jo potser també estic sorprès. És un llibre no pensat, però que tenia al cap des de feia molt temps: em vaig posar a escriure'l al mes de juliol i a l'octubre ja l'havia acabat. Eren coses que no estaven preparades per ser escrites com a llibre, vivències molt personals. Vaig fer un capítol i llavors vaig fer un capítol cada setmana, fins que l'editor em va dir 'prou, no en facis més!'. Això no vol dir que no tingui coses escrites sobre la professió, sobre la meva trajectòria professional, que és molt llarga pel fet que ja sóc una persona gran. És un llibre de vivències, íntim, no és un llibre històric. És un llibre, també, de sentiments i de reconeixement i arrelament a la terra. Jo crec que cadascú té les seves arrels, totes són arrels, i totes són personals, i jo tinc aquestes. I se'm va ocórrer posar-les en forma de llibre.
 
I amb el context que tenim a sobre i tot plegat… Per què és tant important ser d'un lloc?
 
Home, perquè és la realitat. La gent és d'un lloc perquè aquell lloc el condiciona per la resta de la seva vida. També en aquells països en què hi ha una alta mobilitat social. Per exemple, als Estats Units, on la gent canvia moltes vegades d'Estat dins del mateix país, però sempre diuen 'jo sóc d'Indiana' o 'sóc d'Illinois' o 'de Florida'. El lloc on un has crescut et marca, no per fer-te millor, però sí d'una manera singular que tu siguis, que no puguis oblidar aquelles arrels, que són amb les quals han nascut els teus pares, o almenys les que tu has començat a descobrir la meravella que és el món, ple de contradiccions i d'arbitrarietats, però també ple de sentit comú i d'harmonia.
 
I quines lliçons n'ha après de la Vall del Corb?
 
Primer la gent. La Vall del Corb és una vall petita, desconeguda, hi ha vint-i-tres pobles, tots petits, no n'hi ha cap d'igual; és un territori de reconquesta on durant més de cent anys hi va haver la frontera entre cristians i sarraïns. I que cada poble té la seva personalitat, estan a dos o tres quilòmetres l'un de l'altre. Potser el que més m'ha marcat són aquells anys de la postguerra en què no hi havia el necessari per viure, en què s'acabava de sortir d'una gran tragèdia col·lectiva: hi havia uns que havien guanyat, uns altres que havien perdut, uns que havien anat a la presó, uns altres que havien mort al front, els altres que voltaven, gent desconeguda, per aquí i per allà, que anaven i venien i no sabies qui eren ni com es deien ni perquè passaven per allà… I ells ho sabien o potser també estaven perduts. El país i el territori encara estaven escaldats, estava tot sacsejat per aquella gran tragèdia que va passar, que la gent es mataven els uns als altres. I per raons a vegades inexplicables –o que avui ens semblen que són inexplicables. La gent volia oblidar-ho, no esborrar-ho de la memòria, però sí oblidar-ho i no parlar-ne. Les coses es palpaven en l'ambient.
 
(…)
 
Després també el treball, l'esforç, l'estalviar: no per la dèria d'estalviar, sinó perquè no hi havia altra manera. No hi havia crèdits aleshores! La gent no en tenia. Ara tampoc! (somriu). Com tota persona –i jo no en sóc una excepció–, és allà on despertes la vida, on comences a enraonar, comences a racionalitzar, apareix la sensualitat, el món, els colors, la gent… I quan te n'adones que la gent és singular tota ella. No hi ha cap persona igual i a mi això em fascina molt. I després a mi, el que també em fascinava molt –i això també hi he arrossegat la resta de la meva vida– és el comportament de la natura, comportament tan metòdic, i alhora tan inexplicable, no? La manera que creixen els arbres, els sembrats, les vinyes, tot aquest procés…
 
Ritual.
 
Ritual que fa segles que dura. Mentres fas o escrius penses que algunes persones ja no hi són, o sí, però què és el que queda? Queden les pedres, queden les cases, queden els camins, les basses, les heres, els pous i les cisternes. I, sobretot, queda la gent, que avui és la mateixa que hi havia ara fa 200 anys.
 
Tot igual?
 
Alguna cosa ha canviat, que s'ha aconseguit en els últims anys, que és la diferència que hi havia en la postguerra entre la gent d'un poble petit, perdut, a l'interior de Catalunya i la gent de ciutat. Ser de poble era despectiu, no hi havia educació, hi havia analfabetisme. En canvi, passat tot aquest temps, el resultat quin és? Doncs que avui no hi ha diferència. La gent de qualsevol poble de Catalunya, des del punt de vista d'educació, d'accés al coneixement, de comunicar-se, pot estar més lluny o més a prop, però s'ha produït una equitat que abans no hi era. Això ha estat molt positiu.
 
L'ambient que es descriu en el llibre retrata èpoques de misèria. No sé si aquesta grisor també la nota avui en dia?
 
No sabria fer aquesta analogia, perquè em falten elements. Sí puc dir que, en aquesta grisor que hi havia, la gent s'ho passava bé. Fèiem teatre, la gent reia, la gent cantava, enraonava molt. I, avui, al poble la gent també canta però no tant; riu però… La gent va en cotxe i puja i baixa i motos… I no s'aturen a enraonar, no miren el paisatge.
 
No hi ha pausa.
 
No hi ha pausa. És massa frenètic en aquest sentit. I avui què hi ha? Hi ha un altre tipus de situació que podríem dir-ne 'frustrant'. Els joves d'avui han conegut què és viure sense preocupar-se de si tindrà diners per poder fer unes petites vacances, per comprar-se un petit cotxe… Aquesta preocupació avui hi és. La diferència seria: així com en aquella època acceptàvem això, ara la gent no ho accepta i es revela i marxa i surt i té coneixements, més capacitat de crítica, més capacitat d'intervenir en l'opinió pública, més capacitat de mobilització, de criticar el poder polític –sigui quin sigui. Aleshores no hi era això. Hi havia aquest silenci que també estava imposat pel règim. Hi havia el parte de 'Radio Nacional de España', 'La Vanguardia Española', el 'Diario de Barcelona' i el 'Noticiero Universal', que són els diaris que arribaven al poble, a les cinc de la tarda. La gent ho sabia però vèiem que allò o ho acceptaves o no hi havia alternativa. El canvi és que ara la gent es resisteix a acceptar-ho, perquè ha conegut un període de més abundància, progrés, i la gent està com molt… La gent vol fer coses però el món que hem fabricat no els hi deixa fer.
 
Què li fa pensar?
 
Entres en un pàrquing avui i no trobes ningú. Fa trenta anys, entraves en un pàrquing i hi havia el senyor que t'aixecava la barrera, l'altre que estava fent no sé què… Hi havia vuit o deu persones treballant. Avui no hi ha ningú.
 
S'ha deshumanitzat.
 
I sobretot hem creat una civilització que, així com en la Revolució Industrial del XIX i part del XX, crea riquesa i llocs de treball; la revolució digital ha creat molta riquesa però ha eliminat moltíssims llocs de treball i aquest és el gran drama que vivim. Com s'arregla? Jo no ho sé, però abans sempre tenies una possibilitat d'anar a jornal a un camp a esporgar, a llaurar… D'una manera o altra, no era res d'abundància, però tenies opcions. El que vull dir és que ara tenim a molta gent preparada i que sap fer-te una anàlisi de la situació, que sap de la polítca, de l'economia, que sap de tot! I, en canvi, li costa molt més trobar una sortida a les seves capacitats que són molt més elevades i molt millors que la meva, fins i tot. La gent que surt ara de les facultats sap més que quan jo vaig sortir.
 
Ja que en parla: ara tenim multitud de mitjans de comunicació a l'abast, però veu la gent més ben informada?
 
Estem en una situació de canvis profunds en la societat, que afecten també el periodisme, i el periodisme ja ha inventat noves formes. No hi ha menys periodisme que abans, n'hi ha més: hi ha més gent que escriu, més gent que investiga, més gent que pregunta. Ara bé, els mitjans no han trobat encara la fórmula perquè això es pugui fer dins d'un ambient que tingui una certa rendibilitat. Perquè els diaris es mantenen, però baixant, perquè hi ha menys publicitat i es ven menys. Perquè la gent cada vegada o està amb la tauleta, o està a internet. El periodisme no està en crisi, el que està en crisi és la gestió del periodisme.
 
Avui en dia es fa més bon periodisme que fa trenta anys. És més abundant, és més transversal, i ara, el mateix Reusdigital: tu el pots fer des de casa teva! Com les eleccions alemanyes, que vaig anar-les a cobrir per 'Rac1', ho haguéssim pogut fer des de Palautordera, perquè connectes una televisió i vas fent els comentaris. Llavors, quin és el valor nou que hi ha en el periodisme? El seu nou valor és dir: d'això que veig, tinc una certa idea per analitzar-ho. I avui en dia el periodsme és més exigent perquè no n'hi ha prou en dir el que ja tothom sap (com sempre), sinó que d'això que tothom sap hi afegiré aquest aspecte, o aquest enfocament… I avui el periodisme, un cosa que jo crec que reprendrà però ha perdut una mica, és que ha de ser més culte.
 
Ho posarem a la llista de 'temes pendents'.
 
El periodisme ha de saber en quin segle va escriure Homer 'La Ilíada' –i s'ha de llegir–, i s'ha de saber la història d'Europa, i de Catalunya, i d'Espanya. Amb totes les variants, les escoles. El periodista ha de ser un home que tingui criteri propi degut a què té una àmplia cultura.
 
I, per últim, canvien els referents en quaranta anys de professió?
 
Els referents no han canviat, són els mateixos. Jo encara sóc Lluís Foix de 'La Vanguardia', encara que estigui jubilat de 'La Vanguardia'. Però, dintre de trenta anys, no hi haurà Lluís Foix de 'La Vanguardia'. Hi haurà Rafael Jorba, Francesc-Marc Álvaro… Això seran les marques. I com es faran aquestes marques? A base de treballar molt, criteri propi i aportar coses pròpies en la massa crítica del pensament i de la informació i dels esdeveniments que vagin passant. Abans, quan jo anava per aquests móns de déu, hi havia dos personatges que sobresortien sobre qualsevol altre: el corresponsal del Pravda i el del New York Times. Aquests senyors, quan arribaven allà els feien lloc, aixecaven el dit i feien la primera pregunta. Per què? Perquè darrera hi havia els Estats Units i la Unió Soviètica. Aquells dos representaven la guerra freda. I avui en dia això està molt més diluït, perquè avui surt un periodista a Dinamarca i fa una pregunta i, aquí, el que diguin a Dinamarca no ens interessa massa. I surt un de Catalunya i a Dinamarca, tampoc els interessa. I qui diu Catalunya diu Alemanya, diu Grècia, on sigui.
14/10/2013 a les 14:44h, 
 (0)
 
 
 
No hi ha comentaris

 
Ha d'estar registrat per a poder comentar els articles. Si ja te un compte creat accedeixi a aquest per a poder comentar.